Més pensaments de la lolita...
"Sovint tinc la sensació que per molt còmode que em trobi virtualment, potser a la realitat la resposta empàtica no funcionarà, perquè això no es tria, això no se sap mai perquè funciona o no, perquè malgrat les idees i percepcions es puguin assemblar hi ha milers de matisos més que fan que un s'hi trobi bé amb l'altre..."
Jo crec que la lolita té raó, pot funcionar o pot no funcionar. I depenent de fins a quin punt funcioni, o no, saber trobar la distància o proximitat adequada per nosaltres. Clar que aquesta expressió de la "distància adequada" jo l'utilitzo sovint en les relacions ben reals. Sempre cal trobar-la i sempre és diferent en cada cas.
I si no funciona l'empatia mútua? Us sembla molt important? Tenim empatia amb tothom que ens relacionem a la vida real?
PD: Bé, sí, veig un tema, que no el diu la lolita, que el dic jo... pot haver-hi un problema si ja no parlem d'amistat, sinó que parlem d'amor. Risc de passar-ho malament. Però deixarem el tema enamoraments virtuals per un altre dia... no el deixarem escapar.
D'empatia o desempatia (es diu així?) n'hi ha tant a la vida real com a la vida virtual, i amb tot tipus de gent i bestioletes.
ResponEliminaNosaltres ens relacionem constantment i també nosaltres mateixos canviem l'actitud o la forma de mostrar-nos segons qui tinguem al davant.
Per tant, no sabrem mai ben bé el motiu exacte, però vivim en un món farcit d'empaties i d'allò que no ho són.
D'acord, porquet, i el món no s'acaba per no sentir empatia, oi? ho trampegem com podem, aquí i allà.
ResponEliminaUi... no sé si entenc "la pregunta"... :-)
ResponEliminaBé, jo crec que les persones tenen una "capacitat" de sentir major o menor empatia... hi ha gent que té molt més fàcil "entendre la postura dels demés", "posar-se en el lloc de tal..." i hi ha gent a qui li costa molt...
Ara bé, no crec que en això hi tingui res a veure el món real o virtual (crec!!... que ja saps, benvolguda Maira, que jo estic en fase de revisió de conceptes sobre estructures relacionals blogaires i poca cosa tinc clara)
Ei, m'ha quedat xulo això de "revisió de conceptes sobre estructures relacionals blogaires" :-D
Però res, bromes a part... que, sincerament, jo crec que empatia per una situació o, millor dit, envers una persona que viu una situació... es pot sentir tant en el món real com virtual, oi?
Ostres, que no he contestat "la pregunta" ;-)
ResponEliminaTenim empatia amb tothom que ens relacionem a la vida real?
Doncs jo crec que no... al menys jo no. I això que, en general sóc una persona extraordinàriament empàtica, diria que en excés... si m'expliquen una desgràcia jo ja pateixo i em preocupo... o m'alegra molt saber que a algú les coses li van bé... no em costa "ficar-me a la pell" dels demés... però, com deia, això és el que em passa en moltes ocasions, però no sempre.
Hi ha algú que pugui sentir empatia amb tothom amb qui es relaciona? jo crec que això és impossible...
Jo crec, Assumpta, que la lolita, vol dir que aquí sembla que ens entenguem molt bé i que potser a la realitat, si ens trobéssim l'empatia no seria la mateixa.
ResponEliminaJo crec que pot ser que passi, però no em sembla un greu problema, jo crec que sempre acabem trobant la distància adequada, per no perdre les complicitats que hem trobat encara que no ens inspirem gaire per a crear-ne més.
"Revisió de conceptes sobre estructures relacionals blocaires" t'ha quedat xulo i és una cosa molt seriosa... saps? crec que cada cop més em plantejo la poca eficàcia d'aquest blog, perquè cada cop menys trobo possible generalitzar. No sé si hi ha "estructures relacionals blocaires" com tampoc sé si hi ha "estructures relacionals reals" cada relació és un món i els conceptes que hi ha sobre l'amistat, gairebé són tants com persones...
Ara que hi sóc estiraré un parell de temes més o tres... i potser plegaré després.
Tens raó, Assumpta i per aquí anava jo, és impossible sentir la mateixa empatia per tothom...
ResponEliminaCrec que avui donaré una resposta curta, unbelievable!
ResponEliminaCrec que és probable que l'empatia que tenim pels blogaires desaparegui a l'instat en conèixer-los, és com començar de zero i cara a cara no hi ha res del que ens ha unit. Per generar una empatia al món real amb algú que hem conegut del món virtual, es necessita temps i contacte, mica en mica, i això el converteix ja en una persona del món real, el procés serà el mateix que amb algú que coneixem en un bar, a la biblioteca o comprant el pa. I com tots sabem, amb alguns ens entendrem i amb altres no. Potser amb els blogaires tenim una avantatge, però no oblidem que saber molt d'una persona no significa conèixer-la.
XeXu, sí, sí, tens raó, però aquest camí que dius no és l'únic que hi ha.
ResponEliminaJo m'he desvirtualitzat amb unes quantes persones. I en alguns casos pot ser així, però en altres casos... flueix al moment tot allò que ja portaves o ja sabies o ja senties... si diferència hi ha, aquesta és en positiu. Com li deia a l'Assumpta, cada cop em sembla més difícil generalitzar.
Donaaaaaaaaa, aquest blog potser no servirà per treure conclusions aplicables a tothom... bé hehehe... és que això crec que és impossible :-) però al menys serveix per parlar-ne i això ja és interessant, no? :-))
ResponEliminaMaira, et planteges la poca eficàcia d'aquest blog... el canvi d'impressions, el diàleg i fins i tot la constatació de com n'és de difícil generalitzar em sembla que valen molt la pena, ara bé la perllongació d'això fins l'infinit potser seria massa reiteratiu..
ResponEliminaen tot cas Maira, se't felicita pel diàleg aconseguit!
Crec que el XeXu té força raó quan diu que un cop trenques la barrera i passes al món real, quasi sempre toca començar de 0. Com si no coneguessis de res aquella persona (potser és així), i s'ha d'establir tota la relació de bell nou. I pot funcionar, o no. Suposo que hi pot haver casos que vagin d'una altra manera, però vaja, no ho sé. D'altra banda, em sembla que el fet de partir d'una certa simpatia "virtual" prèvia, és un punt a favor a l'hora d'empatitzar o "connectar" amb aquella persona quan la coneixes a la vida real. Hi ha una mena de predisposició a que "et caigui bé", no trobeu? Això pot no ser suficient, és clar, però és un primer mini-pas.
ResponEliminaAi, aquests posts sempre em deixen pensativa... hms... Hi aniré rumiant!
Quan coneixes una persona, sigui de la manera que sigui, és un llenç en blanc. Pots trobar-t'hi bé i llavors, si l'interès es comú es van afegint matisos al blanc. A poc a poc, sense preses...Crec que tot requereix d'un temps i un procés. Quan li toca el torn als colors que no ens agraden i els podem contemplar sense haver de barrejar-los, és quan es pot començar a utilitzar el mot amistat.
ResponEliminaÉs un mot que designa un dels sentiments més importants que hi ha a la vida. No va acompanyat de retrets, sinó d'acceptació i identificació, respectant els trets característics de cadascú. Parlant subjectivament puc dir que l'encontre amb els meus amics es produeix en allò que ens fa diferents i ens dibuixa un somriure. M'agraden, d'ells, fins i tot les coses que em treuen de polleguera.
Coincideixo en que la empatia dels blogs ens pot portar a no començar del tot de 0.
ResponEliminaSi en una trobada sé que hi haurà tal o tal altre blogaire, amb el que virtualment, "m'entenc", la primera passa podria estar donada.
Si és cert que, i això passa en totes les relacions, virtuals o no, en quan "grates" una mica pots trobar el llautó...
Per tant, com diu Maira, en comptes d'estar a 60cm, et situes a 2'10m, o a 5, amb el millor dels teus somriures, i no passa res.
No tothom pot caure bé a tothom. Jo espero que no sigui així, sinó quin avorriment.. O pitjor! Quin "agobiu"!!
Però això és la vida, no? I no té perquè ser un desencís degut a una coneixença real d'algú "virtual".
A mi, em continua donant molt bon resultat la prova de la mirada.
En totes les meves "desvirtualitzacions" m'ha donat resultat i, ara per ara, no m'he penedit mai de conèixer algú en carn i ossos.
Independentment de la distància que hagi pogut crear-se després.
Queda clar que no és pot generalitzar perquè cada cas és cada cas, si fins i tot gent que tractes físicament cada dia és capaç de sorprendre't en un determinat moment que no pot passar amb algú que no has vist mai abans i amb el que només t'has relacionat virtualment. Jo no penso que aquesta relació virtual desaparegui al trobar-nos al món real, és una base més o menys bona que sempre hi és però si que és cert que per conèixer bé a una persona cal més que això.
ResponEliminaMoltes gràcies, lolita, pel comentari i per les teves aportacions al meu blog! Que consti que estic contenta d'haver-lo engegat, però no sé si el podré fer durar gaire més. Les aportacions són interessants i m'agrada molt seguir el fil de les reflexions.
ResponEliminaYáiza, jo trobo que sí que ja hi ha una predisposició i un primer pas, mini o no tant mini, depén... gràcies per ser-hi!
Pilar, m'encanta com ho dius "M'agraden d'ells fins i tot les coses que em treuen de polleguera" No pots imaginar-te quants cops he pensat alguna cosa semblant. Tinc una amiga, des dels 10 anys, d'aquelles millors amigues de tota l'adolescència i que mai més no hem deixat de ser-ho. Sovint em desespera en les coses que fa o que no fa, però no la voldria de cap altra manera. Ella és així i m'encanta com és.
Barbo, ja veig que em puntualitzes fins i tot la distància exacta... jo no m'hauria atrevit mai a posar-la en cm... :) Però tens raó, tal com ho dius m'agrada. A mi també em sembla ben bé així!
Mc, segur que sí, fins que no ens coneixem del tot ha de passar temps i veure'ns cara a cara.
Maira, encantada de ser per aquí! Em criden molt, els temes que tractes (i tractem!) en aquest bloc... és una cosa en la que vaig pensant, i poder-ho compartir va molt bé!
ResponElimina