Maira, la blocaire

Blog adormit

2012-02-13T08:57:00.002+01:00

xxxxxxxxxxxxxxxxssstttttttttttttttt!

La Maira dorm

Tancar o canviar blogs

2012-01-22T17:26:00.003+01:00

Diu la Carme que ella mai no ha pensat en tancar la Col·lecció de moments des que va començar. Ni un sol cop. Se'm fa estrany perquè vaig veient que molt a gent té impulsos o dubtes de tancar. O de començar de nou.

Si parlàvem d'això, la Carme i jo és perquè ella sent que les Itineràncies han d'acabar o canviar i jo sento que dintre d'un més aquest blog farà un any i que tot i que és molt jove, també el vol plegar. Hibernar, adormir o tancar del tot. No vol renovar-lo.

La Carme diu que vol canviar les Itineràncies, simplement per canviar fòrmules i perquè s'avorreix una mica.
- Carme, però els moments sempre són iguals, més o menys i dius que no te'n canses ni et planteges canviar.
- Sí, però els Itineràncies són diferents... és un blog col·lectiu i no sempre he portat bé, la qüestió de donar o eliminar permisos i autors. Posar normes o no. Deixar una llibertat de propostes i d'acció total o canalitzar-ho tot jo. Crec que em convé fer un reset. Començar de nou.
- I no et sap greu per la gent que has implicat?
- Sí, me'n sap... som molta colla, potser massa, però sempre hi ha hagut gent molt maca... I aquest blog també em pesa una mica.
- Doncs tinc èxit, Carme, premis.. comentaris favorables, propostes pel cats.
- Sí, però et descuido una mica, Maira. Els comentaris per contestar...
- Bé no t'amoïnis. Faré un any d'aquí un més i plegaré també. Sense esborrar el blog, eh?
- Em sembla bé, un any de Maira, i moltes coses discutides i parlades...

I vosaltres, amics, dubteu en tancar o canviar els vostres blogs?
Per quins motius heu tingut temptacions de plegar?

Com s'escriu millor i més creativament?

2011-12-17T23:12:00.000+01:00

Amb el suport i la complicitat dels més propers, dels pares mentre vius amb ells o de la parella per exemple o en solitud, guardant-ho com una cosa només nostra?

Les vostres parelles, si les teniu, llegeixen el vostre blog? s'interessen pel tema? o pensen que són coses vostres?

Us agrada compartir tot allò que escriviu amb la gent més propera, o preferiu escriure i crear en solitari sense massa intervencions, opinions o crítiques?

Moltes Gràcies, Galionar per les idees!

Nota afegida als comentaris: No sé si m'he explicat massa bé...Volia parlar principalment de la creativitat i de la manera que tenim d'expressar-nos. Creieu que un suport actiu que qui tenim a prop augmenta la capacitat, les ganes l'impuls d'escriure o creieu que és més aviat una necessitat solitària.

Pseudònims i altres amagatalls

2011-11-17T23:07:00.000+01:00

Molta gent utilitza pseudònims o nicks en el món dels blogs.

Alguns els utilitzen, però, al mateix temps deixen conèixer el seu nom.

D'altres no.

Creieu que condiciona la llibertat d'expressió que la gent que coneixem de prop: família i amics, coneguin els nostres blogs?

A vegades penso que per poder sentir-te ben lliure de dir i d'expressar tot el que portes dins, millor guardar l'anonimat, encara que jo no ho hagi fet.

20 anys sense Montserrat Roig

2011-11-10T00:15:00.000+01:00

"Sempre que escric una cosa és perquè no entenc el que veig"

Montserrat Roig

Dibuix a tinta xina de l'Anton

Creieu que escriure, com escrivim els blocaires és un intent d'entendre'ns millor a nosaltres i a tot allò que veiem?

Si la voleu conèixer una mica, cliqueu el aquest vídeo. Uns retalls de vida, uns moments importants en el recorregut de Montserrat Roig. I també uns moments importants de la nostra història recent.

Sobre els premis - 1

2011-10-31T23:22:00.000+01:00

Volia parlar dels premis en general, però també, d'alguna manera, dels cats en particular

Són justos els premis? Hi ha manera de fer que qui guanyi sigui el millor o dels millors? Sovint diem que els jurats no són justos i que tenen preferències del tipus que siguin, més netes o més brutes.

Dono fe, absolutament de la imparcialitat i de l'honestedat dels Premis cats. No hi ha jurat de cap mena i els premiats guanyen sempre per votació popular. Són uns premis nets... netíssims.

Això no treu, que jo pugui reflexionar sobre ells. ¿Realment tots els premiats guanyen pels mèrits específics que es valoren en la seva categoria o guanyen simplement per pura popularitat? per les seves actituds participatives i per la seva relació virtual amb els companys blocaires? Aquest és un dubte que no m'he tret mai de sobre.

Per posar un exemple, quan em vau proposar a mi, o sigui a Maira, la blocaire, alguns que em llegiu per aquí ... és realment perquè el blog s'ho val, o perquè us caic bé i m'aprecieu molt? (mireu que això ho dono per descopmtat, eh?) Les dues coses sempre van juntes? L'afecte cap a una persona pot valer més que la qualitat dels altres blogs, seleccionats a la mateixa categoria? Votem qui té un blog que ens agrada més o votem qui estimem més?

Mentre que la Carme va col·laborant amb els premis cats, jo no puc deixar de plantejar-me una sèrie de coses... (continuarà el tema)

Què passa quan t'assabentes que una persona, que coneixes de fora la catosfera, té blog?

2011-10-17T21:11:00.000+02:00

Aquesta és una altra pregunta aportada per la rits:

Què passa quan t'assabentes que una persona, que coneixes de fora la catosfera, té blog?

Creieu que canvia la relació? Pot fer-se més propera, més íntima? Us ha passat mai?

Jo crec que sí, que deu canviar la relació. Tot i que no m'ha passat mai. Tinc poquets lligams entre la meva vida blocaire i la meva vida del carrer. No és que no n'hi hagi cap, però pocs.

PD: Gràcies rits! No m'ha passat mai, crec que és una expreriència que em falta i que fins i tot m'agradaria!

Gràcies, tertulians i conversadors!

2011-10-12T23:49:00.001+02:00

Sense vosaltres això no tindria sentit. El premi és per tots. Moltíssimes gràcies.

Seguirem reflexionant junts, si en teniu ganes!

Posts, tristeses i preocupacions

2011-09-26T17:30:00.002+02:00

Bé crec que ja he descansat prou! Ja torno a ser aquí!

De moment tornaré amb els temes que la rits em va deixar als comentaris del post anterior abans de vacances. El primer que ella proposa, per a mi té dues parts.

La primera és si explicar una part de nosaltres, en un post intimista i sincer i que arriba a fons d'aquest tema, però no parla d'altres aspectes de la nostra persona es falsejar la realitat. Ella havia escrit un post força trist i en realitat no estava tant trista com semblava. El tema l'entristia, però ella estava força bé.

La segona és que aleshores preocupem a la gent que ens llegeix, siguin coneixences virtuals o directes.

A mi el tema m'interessa força, perquè sovint a la Carme li passa al revés pot tenir un dia una mica gris, o molt gris, algun tema que la preocupi, però sense adonar-se'n massa... acaba escrivint els aspectes que més li agrada compartir, els que la fan estar bé i pensa que transmetran energia i bon rotllo. Falseja la Rits? falseja la Carme? La meva opinió és que no. Que les persones som complexes i mai no podem expressar en poca estona la totalitat de la nostra persona. Crec que per reflexionar, s'ha d'anar a fons d'una qüestió i explicar-la tal com surt i tal com la sents en aquell moment. I vosaltres com ho veieu?

La segona part és que les persones que ens llegeixen poden preocupar-se més del compte. Ens preocupem pels blocaires que llegim? Ens fa patir a nosaltres llegir i veure tristesa o patiment?
O simplement diem unes paraules d'ànim i prou.

Jo diria que sóc de les que em preocupo, però en realitat potser m'ocupo més que no pas em preocupo. Sovint, amb els del cercles més propers, miro de contactar amb la persona per si li puc donar un cop de mà o un cop de mail... intento acompanyar, si puc... i si us he de ser sincera no m'angoixo massa. Provo de ser-hi, si hi ha un mínim de confiança. Gairebé sempre em surt prou bé. Però també s'ha d'acceptar que és impossible que les relacions, quan són tan extenses, surtin bé el 100 per cent. Algun cop m'ha fallat el meu intent d'ajuda.

I vosaltres us preocupeu? Us amoïna veure un amic blocaire trist o deprimit?

PD: gràcies a la rits per les idees, (que continuaran un altre dia) i que no s'estigui de corregir-me si creu que no les he interpretat bé.

El balcó de Galionar

2011-07-31T22:40:00.003+02:00

Galionar m'ha dedicat un post, Galionar és poeta, sempre escriu amb intensitat i belluga sentiments, al menys a mi. Un munt, crec que devem tenir una manera semblant de sentir i per això connectem sovint.

Ha escrit un post preciós, que m'ha emocionat, valent també i sincer amb el passat i amb el present.

Un post que parla d'uns adolescents enamorats, que potser no s'ho van dir mai, que es van perdre i s'han retrobat poetes, companys blocaires, amics.

Aquest no és un tema que ens calgui reflexionar molt: retrobar persones que hem estimat és una gran sort, mantenir-hi algun tipus de complicitat és una felicitat.

M'he endut el balcó. La Carme l'ha dibuixat. Per compartir una mica l'alegria amb ells.

Moltíssimes gràcies per dedicar-me el pots, Galionar. El blog de la Maira descansarà una mica.

Jo també descansaré i per la tornada us voldria demanar si m'ajudeu a trobar temes que s'adiguin a aquest blog, sobre les relacions humanes, blocaires i no blocaires, sobre sentiments, sobre actituds...

Bon estiu, i fins a la tornada...

maira

Enamoraments virtuals?

2011-07-23T12:15:00.003+02:00

Creieu que és possible enamorar-se d'algú que no has vist mai, amb qui només has parlat per escrit?

Jo crec que sí, i pel que he anat veient a la vida, passa i més sovint del que ens pensem.

Us prendríeu seriosament un enamorament així?

Sempre a condició que s'acabi desvirtualitzant ...

El desvirtualitzaríeu de seguida que us n'adonéssiu? Com més aviat millor?

Creieu que hi ha més risc de prendre mal?

2011-07-20T00:31:00.006+02:00

L'altre dia em va trucar una exblocaire. Va deixar el blog fa ben bé un any i mig.
No s'ha tornat a connectar més, ni als blogs ni al mail. Ha desaparegut del mapa.
Em va trucar i em va dir que pensava que li costaria deixar-ho, però que no li ha costat gens.
Em va preguntar per alguns "amics" comuns.
Hi pensa, però des d'un altre ambient ja no sap com accedir-hi.
Creu que no pot continuar amb les mateixes relacions i activitats que havia compartit.
És com quan deixes una feina i perds la relació amb molta gent.
A mi em va trucar. Em devia considerar del primer cercle. I també ens havíem conegut personalment.
Tampoc sé si ha trucat alguna altra persona... a 2? a 3?

Els seus sentiments deuen ser reals o virtuals?
Ho podríem deixar en: a vegades de tot?

Els afectes, sentiments i emocions

2011-07-14T12:03:00.000+02:00

Les relacions són virtuals, però els afectes, els sentiments, les emocions... els podríem anomenar virtuals, també?

Jo defenso la tesi que les afectes, els sentiments, les emocions, són ben reals.

Posava fa molts dies un exemple en un comentari:

I et posaré un exemple, a risc que es reconegui, però tampoc m’importa molt. La meva relació amb un jove blocaire, és una relació virtual del tot, que no crec que mai deixi la virtualitat. Entre en ell i jo hi ha una diferència d’edat molt considerable. Una diferència dels continguts que posem al blog immensa. Una diferència d’interessos ... i més moltes diferències. Què ens acosta? Les seves reflexions m’encanten. La seva honestedat. La manera que diu les coses. La seva passió per defensar els seus punts de vista. La seva sinceritat. Les seves grans iniciatives... La seguretat que dóna, hi és, hi és, sempre. És una persona que dóna confiança. Per a mi és un amic, virtual, però amic. Mai no se m’acudiria marxar sense dir-li res, ni deixar-lo a l’estacada si el puc ajudar en alguna cosa. No, no ens coneixerem mai, ni falta que ens fa. Però jo el considero un amic, els sentiments amistosos són ben reals. Que ens podria fallar l’empatia si ens coneguéssim personalment? Podria ser, no hi ha res de segur en les relacions humanes, però em preocupa ben poc. Si no hi hagués empatia, tornaríem als nostre s intercanvis blocaires, on sí n’hi ha i molta. Cada relació ha de trobar el seu lloc.

I ara deixeu-me que hi faci un afegit. Els nostres blogs, del meu jove amic i el meu, com tots els altres tindran un final. Un dia s'acabaran i aquest dia que s'acabin, suposo que haurem de passar la prova del foc de si queda alguna amistat entre nosaltres o no. Com a la vida real, hi ha companys i companyes d'antigues feines que encara hi són i d'altre han desaparegut. dels que han desaparegut, algunes, alguns amb recança, sap greu, d'altres gens...

Hi ha amics amb qui no et veus ni et parles gaire sovint, però que sempre sembla que t'hagis vist ahir, i aposto perquè aquest serà el cas... no sé si l'encertaré, però jo veig que un cop acabats els blogs... algun dia de tant en tant... hi haurà un mail: "com estàs? Tot va bé?" "Ei, Maira, estic feliç de comunicar-te que tinc una parella, que esperem un fil..." en fi aquestes coses dels amics. Compartir alegries i tristeses. Algú que saps que hi és, no importa quan temps fa que no el veus, ni importa si no l'has vist mai.

Som ben conscients i sabem de què estan fetes les relacions virtuals?

2011-07-07T12:00:00.002+02:00

A les relacions virtuals sabem el que ens apropa, sabem el que ens allunya? si no ho sabem no podem saber la realitat dels lligams..

Hi ha escriptors, musics i pintors amb els quals hi podem sintonitzar molt i molt... això no vol dir que si els coneguéssim ens hi entendríem, potser no tindríem gaire a veure malgrat les coincidències... (lolita)

Jo crec que si que ho sé, al menys dels que puc considerar amics, o per utilitzar la idea de l'Assumpta, els del primer cercle, però en particular, amb cada una d'ells, no sabria generalitzar.

D'un autor, escriptor o músic no es sabem res més que la seva obra, d'alguns blocaires tampoc. Però d'altres anem deixant les nostre opinions sobre temes ben diversos escampats aquí i allà i ens coneixem en moltes de les coses que pensem, en les que coincidim i també en les que no.

Virtualitat versus realitat

2011-06-29T11:54:00.002+02:00

Més pensaments de la lolita...

"Sovint tinc la sensació que per molt còmode que em trobi virtualment, potser a la realitat la resposta empàtica no funcionarà, perquè això no es tria, això no se sap mai perquè funciona o no, perquè malgrat les idees i percepcions es puguin assemblar hi ha milers de matisos més que fan que un s'hi trobi bé amb l'altre..."

Jo crec que la lolita té raó, pot funcionar o pot no funcionar. I depenent de fins a quin punt funcioni, o no, saber trobar la distància o proximitat adequada per nosaltres. Clar que aquesta expressió de la "distància adequada" jo l'utilitzo sovint en les relacions ben reals. Sempre cal trobar-la i sempre és diferent en cada cas.

I si no funciona l'empatia mútua? Us sembla molt important? Tenim empatia amb tothom que ens relacionem a la vida real?

PD: Bé, sí, veig un tema, que no el diu la lolita, que el dic jo... pot haver-hi un problema si ja no parlem d'amistat, sinó que parlem d'amor. Risc de passar-ho malament. Però deixarem el tema enamoraments virtuals per un altre dia... no el deixarem escapar.

Escollir: ser-hi o no ser-hi

2011-06-18T11:48:00.000+02:00

La Lolita creu que aquí "a la comunicació virtual s'escull el com, el què i el quan, això no té res a veure amb la realitat, a la realitat no esculls, has de ser-hi a tortes i a valentes , t'has de relacionar en moments de tota mena, dia a dia, en les petites coses que a vegades són les més importatnts..."

I jo deia que sí, que escollim sempre en una mesura o altra... a la vida real hi ha gent que et van implicant, que et van embolcallant en les seves propostes, en el seu dia a dia, però tu tries, dius que sí o que no... si parlem d'amics, la família és un altre tema.

I jo dic també si aquí hi ha alguns que són amics, jo també em considero que hi he de ser al les tortes i a les valentes i a les verdes i a les madures. Si són amics són amics.

Amics, coneguts i saludats

2011-06-09T11:38:00.000+02:00

Reprendrem alguns temes que plantejava la lolita en els comentaris:

Lolita: - Per què en les relacions virtuals, dels blogs, els distanciaments són tan ràpids i sovint definitius?

Maira: -Jo crec que és perquè n'hi ha moltes de relacions i moltes d'aquestes són superficials. A la vida real també. Com si a la vida real et poses a parlar amigablement amb una persona amb qui coincideixes a la parada de l'autobús de tant en tant i la relació no passa d'aquí. Si canvies de trajecte, normalment no l'anem a avisar.

Lolita: En les amistats reals això no és així, les coses si passen són per unes raons determinades.

Maira: Raons, raons, sempre n'hi ha. Aquí també hi ha raons. No t'interessa més el que diu aquella persona, t'hi has enfadat, no tens temps, has canviat de trajecte, també...

Lolita: En les desaparicions si hi ha raons, no s'expliquen, i si no s'expliquen poc tenen d'amistat...

Maira: et dono tota la raó, si no s'expliquen, poc tenen d'amistat. L'amistat es basa en la comunicació i la confiança.

Que li haguéssiu contestat vosaltres a la lolita?

Ens coneixem molt?

2011-05-31T00:13:00.000+02:00

Tinc la sensació que conec molt bé a la majoria d'amics blocaires... bé com a mínim els que fa més temps i als que s'expliquen una mica a ells mateixos.

La majoria dels que he conegut m'han confirmat que els conec bé, però a vegades hi ha qui et sorprèn...

Creieu que ens coneixem prou, prou com per saber a qui podem confiar algunes coses personals, de la nostra vida, creieu o sabeu que hi hagi molts errors sobre aquests temes?

Coneguts agradables

2011-05-24T00:01:00.000+02:00

Ja sabeu que sempre vaig pensant en les relacions blocaires i com més hi penso més les veig igual que les de la vida quotidiana.

Hi ha persones que han plegat el blog. Persones que em cauen bé, i per tant em sap greu que pleguin.

Sé on trobar-les... però no les busco de manera directa. Si penso en el seu blog o en elles, torno a pensar que és llàstima que ja no hi siguin, però aquesta llàstima és insuficient per fer que contacti amb elles de manera directa, pel mail per exemple.

Penso que tant o més important que l'afecte o el bon rotllo que puguis tenir amb aquesta persona, el que compta de veritat és allò que tens en comú. Si allò que hi ha en comú desapareix, i la relació no ha arribat a una amistat o a una confiança per afrontar la relació directa, doncs les comunicacions també desapareixen o són tan mínimes que no aconsegueixen arribar gaire lluny.

A la vida real també passa, hi ha persones amb un cop perds l'activitat en comú, ja no hi ha manera de mantenir la relació. I en altres casos, en canvi, l'amistat ja s'ha fet abans de perdre el lligam que ens uneix i així mantenim l'oportunitat de continuar l'amistat.

Què creieu més important per construir, mantenir i potenciar una amistat, el tenir coses comunes entre mans o l'afecte que pugui sorgir entre les persones? Ja sé, ja sé em direu que les dues coses, oi?

Jo crec que quan l'afecte, l'amistat, l'estimació ja ha arribat a un cert nivell, ja relació ja vola sola... si no ha arribat a aquest nivell necessari les activitats en comú es poden fer imprescindibles.

Addicció

2011-05-14T23:24:00.001+02:00

Ja veieu, amics, que jo no sóc molt addicta als blogs (je, je, je... que tramposa que sóc) però la veritat és que m'agrada molt. M'hi passo moltes estones, millor dit moltes hores, encara que no m'hi veieu gaire.

Les hores davant de l'ordinador hi són, són un fet, el plaer de llegir, el plaer de trobar motius per fer un post, el plaer de compartir, el plaer dels comentaris, són prou importants com per crear addicció.

Sovint ens diem addictes o malalts de blog i fins i tot hi ha que s'autoanomena ionqui... però també m'adono que hi ha persones ben addictes, persones que les veies cada dia i a molts llocs i que un dia pleguen, explicant els motius o no, això és el de menys.

A vegades hi ha qui es preocupa de l'addicció als blogs. A mi no em preocupa gens, penso que tot són èpoques i que mica en mica ja ens anem regulant segons les necessitats.

Ara bé, tot i no preocupar-me la meva addicció, sé que si plegués ho trobaria a faltar molt, potser m'hauria de dedicar a una altra afecció: dibuix, pintura, punt de creu, ganxet, mitja, lectura... i qui sap en poc temps simplement hauria canviat d'addicció. Recordo quan feia punt de creu, que me n'anava a dormir tardíssim, per acabar aquest trosset... després una mica més... va, fins aquí i prou...

Us costa imaginar la vida sense els blogs? Com d'enganxats hi esteu? Us preocupa aquest tema? Creieu que l'addicció és a causa de les relacions virtuals? O que és causa de la mateixa activitat blocaire i de les seves propostes...

Segur que si l'enfoquem mirant una altra activitat comuna a molts blocaires, ho trobaríem ridícul: Us costa imaginar la vida sense llibres? Què faríem sense poder llegir, no seria pitjor encara? Algú ha dit mai que la lectura era una addicció?

La "devoció" per alguns blocs o alguns blocaires

2011-04-15T23:55:00.002+02:00

Em van agradar molt tots els vostres comentaris i aportacions del post anterior, i alguns em vas suggerir altre temes per a parlar, per exemple en XeXu em va fer rumiar sobre aquesta devoció que tots sentim per alguns blogs o blocaires determinats. Una devoció incondicional.

He de reconèixer que per a mi la reciprocitat és prou important, perquè construeix relació i lligams. Quina mena de relació i quina mena de lligams... això és el que m'agradaria aclarir a través d'aquest bloc i no sé pas si vaig per bon camí...

La reciprocitat és important però no indispensable. Hi ha blocaires que no em comenten mai i jo els continuo llegint i comentant. Hi en canvi n'hi ha d'altres que no comenten mai i això m'ha fet anar deixant mica en mica de comentar i de llegir. És refereix a aquesta diferència quan parla de la devoció en XeXu? O hi ha altres coses que influeixen?

Hi ha moltes persones que no comenten, però sé que hi són. Ho sé, perquè quan hi ha alguna iniciativa o alguna proposta responen. Perquè ni que sigui molt de tard en tard diuen alguna cosa, perquè responen als meus comentaris al seu bloc. Perquè han comentat durant molt temps. Perquè hi ha una relació que ja s'ha fet i que no s'atura pas de sobte. Perquè el blocaire s'ensenya prou al seu bloc perquè el conegui i l'entengui. Aleshores si el bloc m'agrada el llegiré mentre duri... pot ser si que és devoció...

No us preguntaré pas quins, només quants... per quants blocs sentiu veritable devoció?

El blog o la persona I

2011-04-03T18:26:00.000+02:00

Sempre he llegit molts blocs, molts, els llegeixo per tres motius:

El primer i principal és perquè m'agrada el bloc i trobo bonic o interessant allò que diu o que ensenya. Aquest és l'inici, és com l'aparença física en les relacions cara a cara, és el primer que veiem. Si m'agrada un bloc, hi torno i hi torno i me'n faig seguidora fidel. Hi ha blocs que m'agraden als 100% i hi ha blocs que m'agraden a tants per cent diferents. Hi ha blocs que tenen posts que m'agraden molt i sempre hi torno buscant posts d'aquests i altres tipus de posts que no m'agraden tant A base de temps, vas coneixent a la persona que l'escriu, a l'ésser humà que hi ha al darrere.

I aquí arribem al segon motiu, els llegeixes perquè et cau molt bé la persona que hi ha al darrere i encara que algun post no t'agradi massa, el llegeixes igual, perquè vas coneixen a la persona que l'escriu. Llegir per conèixer algú, per fer-te amic o amiga virtual d'algú. Perquè aquella persona et sembla interessant de conèixer o perquè et commou.

No considero que sigui un motiu a part que coincideixin els dos primers. Coincideixen moltes vegades. M'agrada el bloc i la persona que entreveig al darrere.

El tercer motiu és per correspondre a les lectures o als comentaris d'una altra persona. Algú em troba a mi (i no jo a ella) i jo vaig a llegir-la. Sovint importa poc que m'agradi molt o no el bloc, que jo, d'entrada, insisteixo per correspondre.

En els tres casos, a la llarga les coses poden canviar, com dèiem al darrer post, la gent canviem d'hàbits i deixem de comentar amb motiu o sense... per temps o per ganes i el paisatge de comentaris va canviant amb els mesos.

Jo no sabria decidir si em pesa més que m'agradi el bloc o la persona, crec que de totes les meves lectures podria arribar a un mig mig, tant a tants...

I vosaltres, perquè llegiu els blocs que llegiu? Us pesa més el bloc o la persona o potser la reciprocitat?

Sobre els comentaris als blocs I

2011-03-05T00:32:00.000+01:00

Després d'aquella amabilitat i familiaritat i afecte que parlàvem l'altre dia, els comentaris es van succeint i els anem intercanviant. Comentaris que van i vénen i amabilitats o confiances que van i vénen.

Hi ha relacions duradores, blocaires amb qui l'amistat i la relació d'intercanvi, s'allarga en el temps, sense que sembli veure's cap final proper. A vegades, com a la vida real, hi ha relacions que es va refredant i s'acaben extingint i això ho entenc. En un altre post parlaré dels comentaris propis que també impliquen algun cop refredar relacions.

Però hi ha alguns casos, sorprenents. Sense saber perquè, després d'uns comentaris efusius i afectuosos, de cop i volta i d'una vegada i per sempre algú deixa de comentar-te.

Clar que ningú té cap obligació de res i que entens que algú se'n cansi... però penso jo, cal passar del blanc al negre de cop? Cal fer veure que ets molt amic o amiga i que t'encanta el bloc, per l'endemà decidir no tornar mai més?

Us ha passat mai això? Us ho han fet o ho heu fet, algun cop? Ho enteneu, al menys?

És que jo no... no ho entenc.

Desconeguts

2011-02-23T10:52:00.000+01:00

Jo sóc molt tímida i sempre m'havien ensenyat a ser prudent, a parlar amb les persones de maneres diferents segons si hi havia més confiança o menys...

I aquest és el primer tema que em va sobtar del món dels blocs.

Un dia vaig deixar un comentari en un blog per primer cop i la resposta a aquest comentari em va fer pensar que s'equivocaven de persona, que es confonien. No era així. La resposta era per mi: desconeguda tractada amb tot l'afecte. Tot i que no tothom és igual. A mi em va semblar que una majoria em tractaven com si em coneguessin de tota la vida, només entrar al seu blog.

Això em donava dues sensacions contradictòries:

Primer sentir-me ben acollida, però segon veure que aquest acolliment no era exactament per a mi, sinó per una persona anònima que era jo, i em donava la sensació que potser era un acolliment càlid, però en cert a manera superficial, ja que es donava a tothom indiscriminadament. Jo tenia el costum de donar la benvinguda una mica formal a la gent que aterrava al meu blog per primer cop i anava agafant familiaritat i confiança amb el temps.

Després he vist que, fins i tot, a la vida real, tractar a tothom com si ja el coneguessis de tota la vida, pot ser força agradable. Però no deixa de ser superficial... ja que tampoc parlaries les mateixes coses, ni compartiries el mateix si ja coneixes que si no coneixes.

I vosaltres com ho feu? Contesteu amb les mateixes paraules, amb les mateixes expressions els amics coneguts que als vinguts de nou? Us agrada que us tractin com si us coneguessin de tota la vida, així d'entrada?

Resposta als Comentaris a la Col·lecció de Moments

2011-02-23T10:34:00.000+01:00

Voldria agrair-vos molt a tots l'acollida que em vau fer a la Col·lecció de Moments. No sé si sabré contestar-vos a tos com cal.

Primer de tot us he de dir que em caieu molt bé tots els que dubteu com jo... Elfri (et puc dir així com la Carme?) pel títol del teu blog ja es veu que això dels dubtes t'agrada, que et fa sentir gairebé més segura que la seguretat, que et fa sentir viva... garbellar dubtes, intentar triar-los i endreçar-los d'alguna manera, a mi, m'agrada molt també. I no voldria pas que us penséssiu que vull aclarir-los de tot... no només vull entendre, conèixer, saber... els dubtes els portaré amb mi fins a la tomba.

Assumpta, els teus dubtes també m'arriben ben endins ... quan més segura et sembla una cosa... en el moment menys pensat, qualsevol canvi et fa trontollar la idea que en tenies. No m'importa gaire trontollar, però si que m'agrada aprendre alguna cosa nova a cada sacsejada... Assumpta si cada setmana que canvies d'opinió és perquè has après alguna cosa nova sobre les relacions... doncs no puc més que felicitar-te i alegrar-me'n. I sí... sóc una creació de la Carme, per això si ella em vol portar als Moments, jo m'he de deixar portar, però m'estimo el meu blog i que sigui una creació de la Carme no em treu tenir una personalitat pròpia, diferent de la seva (i espero que li quedi ben claret) que ni ella mateixa, encara que s'ho pensi, no em podrà fer anar a la seva manera.

Iris, gràcies per entendre tant bé els meus dubtes i compartir-los. I per convidar-me a casa teva. Estic feliç de compartir bones notícies coma questa. Enhorabona amb el teu llibre de poemes, enhorabona amb el teu i nostre Besllum.

I la lolita, ai! lolita, no sé si saps com t'agraeixo els teus dubtes i les teves propostes, sense tu... jo no hauria mai vist la llum dels blogs... I m'agrada ser-hi! I crec que tens raó, perquè es pugui dir amistat de veritat... com a cosa duradora cal desvirtualitzar-se... tot i així confesso que considero que tinc alguns amics i amigues que de moment no s'han desvirtualitzat i no hi ha projecte de fer-ho, però tinc la impressió no sé pas si equivocada que encara que deixéssim els blogs, continuaríem per mail o com fos... no sé si per sempre... però si molt de temps. Jo hi tinc amics. Sí els tinc. I com a la vida real, hi ha amics que són més importants i amics que no en són tant... sóc coneguts que ens cauen bé que compartim coses, amb qui gaudim de la relació, però amistat profunda no n'hi ha.

Jordi, l'altre dubtaire... doncs m'alegraré molt que vulguis compartir dubtes amb mi. Inexperts recalcitrants uniu-vos!

I la Filadora... ooooh! filadora si dius el mateix que penso jo, quina sort ttrobar coincidències així... oi que fa sentir bé, trobar afinitats? Aprendrem i compartirem!

Deli'ns, en primer lloc no em dic Laura, sinó Maira. Però no t'amoïnis la Carme ja m'ha dit que ets molt despistada i que no m'ho he de prendre malament. i també m'ha dit que et dius Anna, però m'agrada Deli'ns. Ja costa ja de dir el que volem dir sense que hi hagi mals entesos... i el temps... buf, i jo que sóc tan lenta... no pas com tu. Tu em sembla que ets ràpid a i àgil. Serem amigues, oi, deli'ns? Jo també m'estimo els meus amics blocaires. També sento que l'afecte no és gens virtual sinó ben real.

I ara els que no sou tan cagadubtes i teniu les idees més clares, per descomptat que us agraeixo molt qualsevol opinió o aclariment Voldria fer-vos una precisió... no us desespereu amb mi si mantinc els dubtes malgra t els vostres consells i idees... no puc fer-hi més, haureu de tenir moooolta paciència!

Guspira, gràcies pels ànims... vindré a la trobada del 2015! :)

Garbí, gràcies, jo realment necessito sempre teràpies diverses i escriure sempre m'ha semblat la millor... si a sobre tinc respostes, ja serà tot un luxe!

XeXu, no em diguis aquestes coses... perquè ara mateix m'invento un telèfon virtual per donar-te... i després ja t'ho trobaràs , com diu la Carme... arxiu JPG. :) Però tens raó sóc una mica com tu... em deixo estar de poesies i romanços i el que m'agrada és reflexionar una mica i donar-li al tarro. Mira que m'agrades, XeXu, serem amics oi?

Galionar, el món virtual com el real, però el real ha de tenir prioritat, oi? crec que tens raó, gràcies maca.

Noves flors, la persona a vegades és més important que el seu blog, oi? Aquest serà un dels meus temes. Què compta més el blog o la persona que sabem veure darrere? Però no m'avanço, que aquest serà un altre post.

Pilar, veterana, jo? Sóc una aprenent de la vida, aprenent crònica... no em curaré mai! :) Gràcies per voler descobrir-me. T'ho agraeixo molt. I a mi que m'agrada que em descobreixin! I sobretot descobrir!

Clídice, doncs crec que teniu raó els que em dieu això... però saps un secret... sóc també inexperta en al vida, força... sort que em queda temps per aprendre.

Pere, el bon humor d'una rialla és impagable... quantes coses no soluciona el bon humor? escriuré mentre m'ho passi bé, sempre i quan m'hi acompanyeu... sinó m'hi avorriria.

Anton, jo puc ser la amiga de tots, m'ho prenc com un elogi i com un alè de força. Ho seré, Anton, gràcies!

Porquet! jo ja m'he tret la L però només perquè ja ha passa t el temps, no m'ha servit de gaire, l'hauria de portar tant constant com la meva condició d'aprenent.

Rafel, gràcies per les teves paraules... si porto temps però ara és com un renaixement. :) Nou blog, vida nova, nous ambients que no coneixia.

Joana, hauré de venir a buscar la teva llum de màgia, a veure si se m'encomana!

Jordicine, jo no seré al sopar... llàstima que no pugui venir! ;)

onatge, moltes gràcies, amistats profundes, m'agrada que algú ho digui així de fort, profundes, poden arribar a ser-ho, oi? Ja m'ho semblava!

Mc, no t'he posat amb els cagadubtes de dalt, perquè crec que no entres del tot en la seves ganes i en el seu plaer per dubtar, però en canvi l'acceptes d'una manera que em fa sentir molt bé. Gràcies per la teva mà estesa...

Joan, tot i que jo, ara mateix no tinc neurones pròpies, se'm fa consolador això que dius del cervell de tamany planetari, perquè en aquest si que hi seré jo, i fins i tot potser algunes neurones de la Carme, em pertanyen una mica... o al menys jo le s faré bellugar i donaré la meva part d'empenteta al mega cervell planetari. Uf! em sento molt millor ara, Joan. I penso fer amics aquí i allà, i sobretot conservar-los.

Dani, però és una bogeria encantadora oi?

Cèlia, compartir, això em sembla molt important, i tal com ho dius, engrescador... compartir i arribar a l'ànima. Quina sort! Em trobo tant ben acollida!

Però d'acolliment en parlaré al post següent...

Començo un nou bloc

2011-02-20T20:03:00.000+01:00

Hola sóc la Maira, fa dos anys i mig que em vaig fer un blog. Ara he abandonat el primer i em faig aquest com un bloc de consulta i participació.

No acabo d'entendre ni jo mateixa quina mena de relacions són les que es creen aquí, dins d'aquest món. A vegades em semblaven relacions normals, d'amics, virtuals, però normals, però a vegades em sembla que no, que tot és una mena de miratge col·lectiu.

La meva hipòtesi principal és que les persones són persones i són igual aquí que a la vida. Però els àmbits i ambients també condicionen les relacions.

Em deixeu que us expliqui les meves experiències? Em direu la vostra opinió? Seré aquí i al mateix temps seré a la Col·lecció de Moments, ja que la Carme ha tingut la dèria que hi fos i l'he volgut complaure. A vegades és tan tossuda!